Hola a tots,
nou propòsit (encara que no siga any nou): escriure al blog tots el dies. Del que siga, encara que siguen per dir hola com esteu tots, sigueu feliços.
Hui, les xarrades amb Dª Carmen. Em posen un poquet tristona, ai els meus nenes que majors que són, que parlen ja del que seran i de què treballaran. I a mi se me va el cap imaginant-los en les professions que van dient, i que un dia me'ls trobaré no sé, a un taller, a una consulta mèdica, a una gestoria, algun em llevarà un virus de l'ordinador, o cuidarà dels meus nenes, o... i com els miraré? I encara em diran Donya Marta? Jaja!! Quan això passe ja tindré edat de ser donya per educació, com quan parlem amb una persona gran. (Haig d'excloure a Carla, a la qual no podré saludar, per més que em diga donya marta o marta a seques; malo malo si ens trobem!!).
Ai, que el temps passa que vola. I vos van a passar tantes coses a d'ací a poc de temps que espere que tingueu ganes de treballar-les, de disfrutar-les i de mirar-les de front. I jo seré una donya més, i vindran més quarts d'esos, però diferents.
Eeeeeeeeeeeee, però que passa!! Açò sembla ja el discurs del dia de comiat.
Prou.
Xau.
